Per l'any 1348 Valls va sofrir la més devastadora epidèmia, la "glànola" que a Catalunya va fer estralls mai vistos, i assolà poblacions enteres. Causa terror llegir que a Valls ja no era possible l'assistència de sacerdots, metges ni auxiliars perquè la mort feia caure les dues terceres parts de la població, i es perderen molts excel·lents barons i s'estroncà la descendència de molts llinatges.
Es feren moltes pregàries públiques amb doloroses penitències, demanant auxili al cel, i s'acudí en romeria als santuaris de més devoció comarcal; fins que un frare franciscà d'Escornalbou, predicant als fidels, els va exortar a recórrer a la Mare de Déu davant de la imatge de la Mare de Déu de la Candela , que tenien oblidada en la mateixa església parroquial on "estava amb gran senzillesa- que no li cremaven llum- ni tampoc li feien festa". La tradició unànimement ens diu que, amb indescriptible emoció, fou portada la imatge a l'altar major, on la gent li va pregar amb la més fervorosa de les súpliques, i la Mare de Déu els obtingué immediata guarició d'aquesta pesta.
Els vallencs en treagueren la maternal ensenyança que calia honorar aquella sagrada imatge. De llevors, de generació en generació, ha rebut l'amor de tots, i sota el mantell de la qual tots hem estat protegits.
Font: Novena de Mn. Francesc Martinell, prev. Pàgs. 15-16
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Història. Mostrar tots els missatges
11 de gener 2011
La Salve
L'any 1911, la coronació canònica de la Mare de Déu va acrèixer talment la pietat que feu possbile i fàcil la institució de la Salve cantada al cap al tard de tots els dissabtes de l'any. Foren molts els devots que van allistar-se per tal de sostenir amb esplendor aquesta salutació mariana. Fins el 1936 volteja la campana durant un quart en amorosa crida, i amb gran concurrència de fidels, la Parròquia i la Comunitat de Beneficitas de Sant Joan Bta., en formació solemne han anat a l'altar de la Mare de Déu, totalment il·luminat, on es canta la popular antifona mariana, els vesicles de la qual alternaven amb melodies d'orgue.
Bon punt refet el temple de la devastació de 1936, i restaurada la imatge de la Verge, reapareix en 1940 el cant de la Salve, que sense interrupció es canta i es cartarà, si Déu vol, davant de la Mare de Déu.
Ha tingut una llarga època d'or, en la qual era edificant veure com pels carrers immediats afluien al temple al compàs de les darreres campanades, els grups de devots somrients de filial alegria mariana, primera sensació de la festa dominical de l'endemà.
Déu faci que la nostra generació, a la que li ha tocat "gemegar i plorar" entre les noves perfeccions de la matèria d'aquesta "vall de llàgrimes", sàpiga acudir amb més devoció encara a cantar la Salve a la nostra "Regina i Mare de Misericòrdia".
Font: Novena de Mn. Francesc Martinell, prev. Pàgs. 25
Bon punt refet el temple de la devastació de 1936, i restaurada la imatge de la Verge, reapareix en 1940 el cant de la Salve, que sense interrupció es canta i es cartarà, si Déu vol, davant de la Mare de Déu.
Ha tingut una llarga època d'or, en la qual era edificant veure com pels carrers immediats afluien al temple al compàs de les darreres campanades, els grups de devots somrients de filial alegria mariana, primera sensació de la festa dominical de l'endemà.
Déu faci que la nostra generació, a la que li ha tocat "gemegar i plorar" entre les noves perfeccions de la matèria d'aquesta "vall de llàgrimes", sàpiga acudir amb més devoció encara a cantar la Salve a la nostra "Regina i Mare de Misericòrdia".
Font: Novena de Mn. Francesc Martinell, prev. Pàgs. 25
El Jurament dels Batlles de Valls
Consta en els nostre arxius que ja en el segle XIV, el primer magistrat de Valls, que allevors era nomenat el batlle, en prendre possessió del càrrec ho feia als peus de la Verge. Així a l'altar de la Mare de Déu de la Candela de la primitiva església parroquial, essent-hi presents el representant del rei i del Sr. Arquebisbe, Senyor de Valls, del Jurats de la vila, el Rector i terstimonis, davant del notari, el n omenant Batlle de Valls, amb la seva mà reverentment posada en el Missal solemnement obert damunt de l'altar de la Mare de Déu de la Candela jurava (segons paraules de les mateixes actes) "per Déu i els seus quatre Evangelistes.. usar bé i legítimament de l'ofici de dita batllia... segons real nomenament... i fer complir tot el contingut en ell. Respectar els drets de l'Església de Tarragona i del Sr. Arquebisbe, mantenir i respectar els privilegis i ordenacions de la vila de Valls., segons el Llibre de la Cort de Valls.
Font: Novena de Mn. Francesc Martinell, prev. Pàgs. 21
Font: Novena de Mn. Francesc Martinell, prev. Pàgs. 21
04 d’octubre 2010
Història
Lamina
L'any 1890 el obres de la Candela van encarregar al pintor vallenc Francesc Galofré Oller dues pintures de grans dimensions per ornat la capella de la Mare de Déu. Els dos quadres van ser pintats i presentats per les Festes Decennals de l'any 1891 al santuari del Lledó.
En aquesta imatge podem veure el quadre al·legòric a la fundació de les Festes Decennals.
Foto: Fototipia de J. Thomas
Data: desconeguda
04 de maig 2010
La Mare de Déu de la Candela
La devoció de la ciutat de Valls per la Mare de Deu de la Candela sembla que és molt antiga, per bé que fins molt més tard no apareixerà l'autèntic patrocini. La Mare de Déu de la Candela evoca la seva, Purificació, doncs, és el que provocà el culte, a la Verge Maria sota l'advocació de la Candelera. El nom li pervé, perquè sosté, realment una candela, o millor dit, un ciri amb la mà dreta, a semblança de les mares -quan per un antic costum que es va perdent- van a l'església per primera vegada després del part. L'encesa devoció de la ciutat de Valls, per la Candela, es perd en la fondària del temps. Cal observar en els nostre dies l'aspecte extern d'aquesta devoció, al qual hi ha contribuït les festes decennals de gran ressonància.
De fet sabem que l'any 1117 el comte Ramon Berenguer donà al Camp (encara en plena reconquesta, a penes expulsats els sarraïns) al bisbe de Barcelona Sant Oleguer; i sota els auspicis d'aquest la llavors vila de Valls certament molt petita, construí la primitiva església parroquial. Consta que aleshores existia entre els veïns llurs, un culte especial a la Mare de Déu. Un dels primers rastres que es troba documental es el 1337. També hem llegit que els batlles de la vila, en èpoques reculades, juraven fidelitat en el comès de llurs càrrecs "davant de Déu i tocant els quatre evangelis posats al peu de l'ara de l'altar de la Verge". La vila de Valls, fou molt afligida per diverses epidèmies de pesta, que tampoc se n'escapaven altres viles de Catalunya, però aquest flagell, intensificà la recerca de consol en la pietat que hi ha perdurat. Som a l'any 1348, i els arxius locals ja es refereixen a la pesta bubònica.
A mitjan segle XVIII, vivia a Valls, el patrici Pau de Baldrich i Martí. En plena guerra de la Independència, fou detingut pels franceses i conduït a Constantí. Mentre esperava la seva execució invocà a la Mare de Déu de la Candela, i en el moment que anava a complir-se la sentència, un atac de les forces espanyoles miraculosament l'alliberaren. Retornat a Valls, Pau de Baldrich, mogué en tanta eficàcia els seus veïns que promogué la institució de les festes decennals el 28 de gener de 1791. Davant de notari Ignasi Cases Ferrer, el susdit vallenc, i a més Jaume Cassat, aleshores rector de la Parròquia de Sant Joan, els clergues Ramon Coll, Francesc Homs, Baltasar Martí, Josep Carulla i Antoni Vives i els regidors Josep Baldrich, Joan Ramon Coll, Joan Francesc Roca, Francesc Batlle, Joan Janer i Josep Martí en representació de la Vila, atorgaren escriptura pública instituint i fundant (són mots de l'expressat document) "una processó solemne i general a fer tots els anys el dia de la Purificació de Nostra Senyora". Aquesta "solemne processó" es preveu cada deu anys. I per haver-se començat ja a l'any en què s'instituí -el 1791- a complir el vot establert, la ciutat vallenca ve celebrant-la tots els anys acabats en I. Dença aquest any sembla que es vénen celebrant sense interrupció. Però plau-nos anotar un apuntament. Costes Jové anotà: insinuem aquesta punta de dubte, perquè hom troba dades de què es van celebrar les festes corresponents a tots els desenaris mensy d'un: el de l'any 1821. No es pot assegurar si es van celebrar les festes que pertocaven a aquest any, puig no hem pogut veure cap document- i tenim entès que no n'existeix cap- el qual en parli. De les festes de l'any 1841 sembla que no queda altre record que la inauguració de l'altar actual de la Mare de Déu de la Candela, obra de Jaume Comerma, fill de Valls, i pare del que més tard va ésser fill il·lustre de la ciutat Andreu Avelí Comerma.
Font: Les nostre devocions nº 16
Torrell de Reus 1965
De fet sabem que l'any 1117 el comte Ramon Berenguer donà al Camp (encara en plena reconquesta, a penes expulsats els sarraïns) al bisbe de Barcelona Sant Oleguer; i sota els auspicis d'aquest la llavors vila de Valls certament molt petita, construí la primitiva església parroquial. Consta que aleshores existia entre els veïns llurs, un culte especial a la Mare de Déu. Un dels primers rastres que es troba documental es el 1337. També hem llegit que els batlles de la vila, en èpoques reculades, juraven fidelitat en el comès de llurs càrrecs "davant de Déu i tocant els quatre evangelis posats al peu de l'ara de l'altar de la Verge". La vila de Valls, fou molt afligida per diverses epidèmies de pesta, que tampoc se n'escapaven altres viles de Catalunya, però aquest flagell, intensificà la recerca de consol en la pietat que hi ha perdurat. Som a l'any 1348, i els arxius locals ja es refereixen a la pesta bubònica.
A mitjan segle XVIII, vivia a Valls, el patrici Pau de Baldrich i Martí. En plena guerra de la Independència, fou detingut pels franceses i conduït a Constantí. Mentre esperava la seva execució invocà a la Mare de Déu de la Candela, i en el moment que anava a complir-se la sentència, un atac de les forces espanyoles miraculosament l'alliberaren. Retornat a Valls, Pau de Baldrich, mogué en tanta eficàcia els seus veïns que promogué la institució de les festes decennals el 28 de gener de 1791. Davant de notari Ignasi Cases Ferrer, el susdit vallenc, i a més Jaume Cassat, aleshores rector de la Parròquia de Sant Joan, els clergues Ramon Coll, Francesc Homs, Baltasar Martí, Josep Carulla i Antoni Vives i els regidors Josep Baldrich, Joan Ramon Coll, Joan Francesc Roca, Francesc Batlle, Joan Janer i Josep Martí en representació de la Vila, atorgaren escriptura pública instituint i fundant (són mots de l'expressat document) "una processó solemne i general a fer tots els anys el dia de la Purificació de Nostra Senyora". Aquesta "solemne processó" es preveu cada deu anys. I per haver-se començat ja a l'any en què s'instituí -el 1791- a complir el vot establert, la ciutat vallenca ve celebrant-la tots els anys acabats en I. Dença aquest any sembla que es vénen celebrant sense interrupció. Però plau-nos anotar un apuntament. Costes Jové anotà: insinuem aquesta punta de dubte, perquè hom troba dades de què es van celebrar les festes corresponents a tots els desenaris mensy d'un: el de l'any 1821. No es pot assegurar si es van celebrar les festes que pertocaven a aquest any, puig no hem pogut veure cap document- i tenim entès que no n'existeix cap- el qual en parli. De les festes de l'any 1841 sembla que no queda altre record que la inauguració de l'altar actual de la Mare de Déu de la Candela, obra de Jaume Comerma, fill de Valls, i pare del que més tard va ésser fill il·lustre de la ciutat Andreu Avelí Comerma.
Font: Les nostre devocions nº 16
Torrell de Reus 1965
21 d’abril 2010
La festa de la Candela
Quan parlem de folklore, relacionem places, vestits de coloraines anacronismes i tradicions, tocs de gralles i de timbals, en un punt d’interès global: explicar-nos quin significat tenen les danses, les processons, els gegants, les comparses, les àligues, els dracs, les mulasses... I l’erudició antropològica sol tenir arguments per a tot, amb més o menys encert, amb més o menys desencert, però amb una base analítica, en bona part pautada en el romanticisme de finals del segle XIX, i relacionada majoritàriament amb la feina del camp, amb una estructura de societat agrària, amb les grotesques lluites del be contra el mal i amb l’element igni com a purificador de tot. En l’endemig, és clar, també hi compten moltes d’altres connotacions particulars. Durant el decurs de l’any, Valls celebra un seguit de festes que van molt d'acord amb la pauta que se segueix en general, arreu del Principat, malgrat algunes particularitats i característiques que les singularitzen localment. Per exemple, hi ha, principalment, tres festes que ens fan sortir al carrer, que ens fan adonar d’una realitat ben desconnectada dels habituals horaris de cada dia, rituals i repetits. Una d’aquestes tres festes, la de la Candela, que s’escau el dos de febrer, clou, en realitat, el cicle de les festes d’hivern pròpiament dites. Descriptivament, és una festa votiva. I té un sentit especial a la nostra ciutat, donat el cas que, cada deu anys, s’hi celebra esplendorosament, bo i commemorant un vot que el poble es féu seu, l’any 1791, d'acord amb el convenciment que la Mare de Déu de la Candela, diverses vegades havia fet minvar les pestes que, de tant en tant, afectaven la població. Com a festa d’origen religiós, la processó hi té un paper destacat, sobretot els anys que marquen decenni. A la del 1981, sense anar més lluny, i segons referia Rafel Castells i París al llibre: Festes Decennals, editat a la impremta Moncunill de Valls, obrien la processó els Nans i els Gegants de la Ciutat, els Gegants d’Alcover i el Ball de la Primera, acompanyat per la Cobla Marabú. Darrera de la Creu Parroquial, un grup de jovent i un seguit d’entitats, entre les quals, hi anaven tant la Colla Vella com la Colla Joves, acompanyades dels GRALLERS. I també hi anava l’Àliga, no cal dir, les autoritats eclesiàstiques i les civils. Fem especial referència a la processó de la Candela, - com després ens referirem també a la de Sant Joan i la de Santa Úrsula-, pel fet que, cadascuna d’aquests tres festes inclou una processó i també per la referència puntual que tenim pel que fa a la presència permesa i fins obligada d’aquests elements parateatrals nostrats, com són l’Àliga, els Gegants, els Nans, algun ball i fins les colles castelleres, tot i que val a dir que la de Santa Úrsula tenia un altre caire, com explicarem més endavant. En tot cas, la dita “A Valls coques i professons” tenia raó de ser. D’altra banda, cada any, es fa la tradicional processó de les candeles, que surt per la porta principal de l’església de Sant Joan, passa per davant de l’Ajuntament , baixa per la plaça del Blat cap al carrer Major, es decanta cap al començament del carrer dels Jueus i puja pel carrer de l’Escrivania, des d’on, resseguint l’estretor del carrer adjacent a les parets laterals de l’església, retorna a Sant Joan, entrant-hi també per la porta principal. Aquesta processó i la de Corpus, que surt de la parròquia de Sant Antoni, són les úniques que es fan a Valls, actualment, a banda de la que es fa, solemne, com ja he dit, per la Candelera decennal. Cal també dir que, abans, l’Àliga, quan la processó de Corpus sortia de l’arxiprestal de Sant Joan, anava a la processó, com els Gegants.
Autora: Núria Ventura Mercè
Font: web de la joves xiquets de valls
17 d’abril 2010
Congregació Mariana de Valls
Carnet de soci de la congregació i articles de la seva lleiLa devoció a la Mare de Déu de la Candela, ha fet que amb els anys esdevinguessin la creació de entitats diverses relacionades, en aquest cas, la Congregació Mariana de la Verge de la Candela i S. Lluís de Gonçaga de Valls, que veu la llum el 1909.
Els dies 8 i 9 d'abril de 1917 es va celebrar a Valls l'Assemblea de les Congregacions Marianes. Un dels actes d'aquells dies va ésser baixa la imatge de la Candela del seu cambril i col·locar-la a l'altar major. Després de l'ofici es va iniciar la processó amb la imatge, que va seguir el mateix recorregut que es fa en les Festes Decennals.
La història
Les festes Decennals tenen 200 anys d'història
Font: Revista informativa Decennals-91, núm. 1 febrer 1990
Les festes decennals de la Candela a Valls es van instituir l'any 1791 i van néixer amb un sentit eminentment religiós.
En aquest sentit, Joan Ventura i Solé, en la seva nadala de l'any 1980 titulada "Un vot de Fidelitat Vallenca" (Indústries Gràfiques Moncunill), feia referència a un document, signat el dia 28 de gener de 1791, segons el qual s'establia la fundació d'una processó solemne, en honor a la Mare de Déu de la Candela.
En aquest mateix document es feia referència als favors rebuts per la població al segle XIV, quan la ciutat , l'any 1333, va patir l'assot de la pesta bubònica. La pesta es va tornar a reproduir a la ciutat l'any 1348, produint la mort de molts ciutadans vallencs de l'època.
D'altra banda, el també historiador Joan Papell i Tardiu, en el seu treball "Comentaris a un document per a la història de Valls. La fundació general i solemne en honor a la Verge de la Candela", publicat al llibre 1981 Festes Decennals (Impremta Moncunill. Valls 1981), indica la possibilitat de la inexistència del vot vallenc en l'acte fundacional com un fet col·lectiu espontani, és a dir, com un vot de fidelitat vallenca solidari i general.
Joan Papell estableix l'origen de la festa en la fundació pia d'una processó en honor a la Mare de Déu de la Candela, feta i signada davant el notari Ignasi Cases i Ferrer, el 28 de gener de l'any 1791, pel compatrici vallenc doctor Pau Baldrich i Martí. En aquest sentit, els dos historiadors fan referència al mateix document, tot i que el segon aboca altres dades que estableixen que, amb la signatura d'aquest document, Pau Baldrich el que feia era acomplir amb l'última voluntat, manifestada d'una manera privada i oral, i en secret, pel beneficiat i membre de la Comunitat de Preveres de Valls a la rectoral de St. Joan Constituïda, mossèn Josep Perellada i Salabert.
Aquesta darrera voluntat del mossèn Perellada era recordada en el seu testament, segons el qual Pau Baldrich quedava encarregat de realitzar alguna fundació amb els diner que mossèn Josep Perellada havia deixat en dipòsit.
Segons les dades aportades per Joan Papell, l'any 1790 la Comunitat de Preveres es reuneix i es torna a fer esment de la fundació, després d'un temps en què no se'n va parlar. Posteriorment el dia 21 de gener de 1791, quasi al cap de tres anys de la mot de mossèn Perellada i a un i mig del primer contacte entre Pau Baldrich i la Comunitat de Preveres, se signa el contracte i el protocol de les bases i els punts de la concòrdia entre ambdues parts per a la fundació de la processó.
A tal efecte, els capellans i el beneficiats de l'església de Sant Joan rebrien íntegra la quantitat de tres-centes vint-i-cinc lliures, suma que corresponia al valor dels béns patrimonials del mossèn Perellada.
El ressò de la fundació de la processó en honor a la Mare de Déu de la Candela, segons Joan Papell, "devia ser extraordinari, i poder-hi participar encisador".
Així s'iniciaven les Festes Decennals a la Mare de Déu de la Candela a la ciutat de Valls, i que durant dos-cents anys(1791-1991) ha marcat les fites més importants de la capital de l'Alt Camp. Al llarg dels anys la ciutat, poc a poc, ha anat incloent, conjuntament amb els tradicionals actes religiosos, activitats populars i festives.
En aquest sentit, Joan Ventura i Solé, en la seva nadala de l'any 1980 titulada "Un vot de Fidelitat Vallenca" (Indústries Gràfiques Moncunill), feia referència a un document, signat el dia 28 de gener de 1791, segons el qual s'establia la fundació d'una processó solemne, en honor a la Mare de Déu de la Candela.
En aquest mateix document es feia referència als favors rebuts per la població al segle XIV, quan la ciutat , l'any 1333, va patir l'assot de la pesta bubònica. La pesta es va tornar a reproduir a la ciutat l'any 1348, produint la mort de molts ciutadans vallencs de l'època.
D'altra banda, el també historiador Joan Papell i Tardiu, en el seu treball "Comentaris a un document per a la història de Valls. La fundació general i solemne en honor a la Verge de la Candela", publicat al llibre 1981 Festes Decennals (Impremta Moncunill. Valls 1981), indica la possibilitat de la inexistència del vot vallenc en l'acte fundacional com un fet col·lectiu espontani, és a dir, com un vot de fidelitat vallenca solidari i general.
Joan Papell estableix l'origen de la festa en la fundació pia d'una processó en honor a la Mare de Déu de la Candela, feta i signada davant el notari Ignasi Cases i Ferrer, el 28 de gener de l'any 1791, pel compatrici vallenc doctor Pau Baldrich i Martí. En aquest sentit, els dos historiadors fan referència al mateix document, tot i que el segon aboca altres dades que estableixen que, amb la signatura d'aquest document, Pau Baldrich el que feia era acomplir amb l'última voluntat, manifestada d'una manera privada i oral, i en secret, pel beneficiat i membre de la Comunitat de Preveres de Valls a la rectoral de St. Joan Constituïda, mossèn Josep Perellada i Salabert.
Aquesta darrera voluntat del mossèn Perellada era recordada en el seu testament, segons el qual Pau Baldrich quedava encarregat de realitzar alguna fundació amb els diner que mossèn Josep Perellada havia deixat en dipòsit.
Segons les dades aportades per Joan Papell, l'any 1790 la Comunitat de Preveres es reuneix i es torna a fer esment de la fundació, després d'un temps en què no se'n va parlar. Posteriorment el dia 21 de gener de 1791, quasi al cap de tres anys de la mot de mossèn Perellada i a un i mig del primer contacte entre Pau Baldrich i la Comunitat de Preveres, se signa el contracte i el protocol de les bases i els punts de la concòrdia entre ambdues parts per a la fundació de la processó.
A tal efecte, els capellans i el beneficiats de l'església de Sant Joan rebrien íntegra la quantitat de tres-centes vint-i-cinc lliures, suma que corresponia al valor dels béns patrimonials del mossèn Perellada.
El ressò de la fundació de la processó en honor a la Mare de Déu de la Candela, segons Joan Papell, "devia ser extraordinari, i poder-hi participar encisador".
Així s'iniciaven les Festes Decennals a la Mare de Déu de la Candela a la ciutat de Valls, i que durant dos-cents anys(1791-1991) ha marcat les fites més importants de la capital de l'Alt Camp. Al llarg dels anys la ciutat, poc a poc, ha anat incloent, conjuntament amb els tradicionals actes religiosos, activitats populars i festives.
Font: Revista informativa Decennals-91, núm. 1 febrer 1990
15 d’abril 2010
Galeria Vallenca de ciutadans Il.lustres
La galeria de vallencs il·lustres ha passat a convertit-se en un dels apartats més tradicionals de la celebració de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls.
La creació d'aquesta galeria no coincideix, però, amb l'inici de la celebració de les festes. Va ser sota el mandat municipal del batlle de la ciutat Indaleci Castells i Oller, (Valls 1864-1930) l'any 1891, quan es va establir aquest reconeixement públic a les figures més representatives de la ciutat.
La creació de la galeria, però, cal atribuir-la a Ramon Roca i Sans, qui va fer la proposta des de la publicació "La Veu de la Comarca", tot i que la seva proposta inicial anava encaminada a la Festa Major de Sant Joan.
Des d'aleshores, cada deu anys, amb motiu de les Festes Decennals, eren incorporats a la Galeria un o dos vallencs que, per la seva tasca o trajectòria històrica, eren considerats com a il·lustres i eren incorporats, en forma de retrat pictòric, a l'esmentada galeria.
La Galeria de Vallencs Il·lustres establí el seu marc físic en el saló de sessions de l'Ajuntament de Valls, que, tot i que la proliferació de retrats ha estat paulatina i lenta, ja s'ha quedat petita per encabir-hi els vallencs reconeguts il·lustres.
La designació dels personatges que mereixien aquest reconeixement es realitzava a través d'una proposta al consistori vallenc, que un cop acceptada seguia el tràmit d'encarregar l'obra pictòrica, que, en cada cas, era realitzada pels millors pintors vallencs en cada celebració corresponent.
Pintà el seu retrat Josep Maria Tost
Robert Gerhard i Ottenwaelder, músic
Pintà el seu retrat Galofre Surís
Pinta el seu retrat Maria Lluïsa Clols
Pinta el seu retrat M Teresa Sanromà
Cèsar Martinell i Brunet, arquitecte
Pinta el seu retrat Pere Queralt
Manuel Gonzàlez i Alba, polític
Pintà el seu retrat Agnès Padró
Francesc Català i Roca (Valls 1922 - Barcelona 1998), fotògraf
Pere Català i Roca (Valls 1923 - Barcelona 2009, fotògraf
Pinta el seu retrat: Enric Adserà, grabador
La creació d'aquesta galeria no coincideix, però, amb l'inici de la celebració de les festes. Va ser sota el mandat municipal del batlle de la ciutat Indaleci Castells i Oller, (Valls 1864-1930) l'any 1891, quan es va establir aquest reconeixement públic a les figures més representatives de la ciutat.
- 1981
Pintà el seu retrat Josep Maria Tost
Robert Gerhard i Ottenwaelder, músic
Pintà el seu retrat Galofre Surís
- 1991
Pinta el seu retrat Maria Lluïsa Clols
- 2001
Pinta el seu retrat M Teresa Sanromà
Cèsar Martinell i Brunet, arquitecte
Pinta el seu retrat Pere Queralt
Manuel Gonzàlez i Alba, polític
Pintà el seu retrat Agnès Padró
- 2011
Francesc Català i Roca (Valls 1922 - Barcelona 1998), fotògraf
Pere Català i Roca (Valls 1923 - Barcelona 2009, fotògraf
Pinta el seu retrat: Enric Adserà, grabador
08 d’abril 2010
Les decennals del Bicenteneri
LES DECENNALS DEL BICENTENARI
Joan Ventura i Solé
Resulta altament atractiu ser convidat a descriure o comentar unes festes locals, quan es tracta d'aquesta manifestació tan singular, coneguda per Festes Decenals de la Mare de Deu de la Candela, que per voluntat testamentària d'un patrici s'instituïren a Valls com una celebració votiva que assumí plenament el col•lectiu ciutadà, identificat des de sempre amb la seva patrona. Un vot que a partir de l'any 1791 ha mobilitzat cada desenari tota la població vallenca, sota el signe d'una devoció i un sentiment impregnat en el cor dels fills d'aquest poble. A Valls és tradició molt antiga d'acudir, els seus fills, a la Verge de la Candela en trobar-se en perill de contagi en temps d'epidèmia. Els actes que han practicat en ocasions molt llunyanes no ens consten. En altres, la tradició ens ho ha deixat escrit, tant respecte a les pregàries per adquirir la gracia de la salut, com les funcions celebrades per haver-la conservada.
Segons l'historiador vallenc Eusebi Ribas, la imatge de la Verge de la Candela és del segle XII. Així ho dedueix per la forma del vestit de l'infant i pel gest, positura i construcció de les mans. Reforça el seu criteri amb l'ajuda de les conclusions del francès E. Malé i l'alemany Hugus Keherer, autèntiques autoritats en la matèria. Per contrast, el doctor Baldrich - una personalitat en el camp de la historiografia local - suposa que els fills de Valls veneren la sagrada imatge des de l'època de l'expulsió dels moros al segle XII, concretament l'any 1177 pel que es refereix a la nostra ciutat. Sembla, no obstant, això, ésser millor, per més documentada, l'opinió de mossèn Ribas, el qual fa menció de l'existència d'un document que testifica l'acte de jurament de fidelitat d'un batlle de Valls, l'any 1388, davant l'altar de la Verge de la Candela que existí en la desapareguda església vella. La construcció de l'actual església de Sant Joan Baptista durà catorze anys, del 1569 al 1583. La distribució i construcció dels altars es va anar fent a mesura que els gremis i particulars aportaven els seus donatius per dedicar les capelles als seus sants patrons. Quan el 1583 es donaven per acabades les obres de l'esglesia de Sant Joan Baptista, hi fou traslladada la imatge de la Verge de la Candela juntament amb d'altres que s'hi veneraven. Sembla que la devoció del poble a la sagrada imatge no es posà de manifest fins temps després, pel fet d'haver meravellat els seus fills en deslliurar-los del perill de la pesta. Durant molts anys no tingué altar propi. Consta, segons mossèn Ribas, que el 1841 s'inaugurà l'altar de la Mare de Deu de la Candela, a la capella lateral que avui encara té.
L'origen de la Festa dedicada a la Mare de Déu de la Candela, el trobem en la fundació d'una processó en honnor seu. El document que avala aquesta fundació se signà el 28 de gener de l'any 1791: Pau Baldrich i Martí en fou l'artífex. En realitat, però, no feia res més que complir l'última voluntat de mossèn Josep Perellada i Gelabert, - membre de la Comunitat de Preveres de Valls a la rectoral de Sant Joan -, el qual havia deixat uns diners en dipòsit. El doctor Baldrich en fou nomenat marmessor. El 28 de gener del 1791 se signà el contracte i el protocol de les bases i els punts de la concòrdia entre ambdues parts, la Comunitat de Preveres i el marmessor Pau Baldrich, per a la fundació solemne de la processó, una processó que s'havia de celebrar, cada any, el dia de la Candela. D'ença d'aquell mateix 1791, i cada deu anys, la processó s'havia de celebrar amb molta més solemnitat.
Des de llavors i salvant alguns espais en blanc, imposats al calendari decennal de les celebracions a causa de conflictes bèl•lics, pestes i malastrugances, tots els anys acabats amb el número 1 han conegut aquesta espontània manifestació de vallenquisme, reflectida en successives programacions d'actes, que,
seguint el ritme i els costums de cada època, s'anaven incorporant per tal de donar a la festa un to cultural, artístic i de divertiment, que comparteix, sense interferir-s'hi, amb l'activitat litúrgica, de caràcter preferent, que es fonamenta en la promesa votiva de la instauració.
L'any 1991 s'acompleix el segon centenari de les Festes Decennals. La ciutat de Valls i els seus habitants viuen una època d'eufòria, que els invita a no defugir del goig de participar en unes jornades que es preveuen més solemnes que mai. Els corrents de superació que la dinàmica del món imposa en totes les accions que depenen de l'impuls humà, no són absents entre les persones escollides que han rebut l'encàrrec de planificar tot el conjunt d'accions que comporta l'organització de les Decennals. De la seva tenacitat i el seu esforç, n'ha de sorgir una setmana de febrer de 1991 totalment inèdita i completament distanciada de la rutina quotidiana.
Quan el tritlleig de campanes i l'espetec de la tronada ens faci arribar la grata nova de l'inici festiu, tots els vallencs viurem l'emoció de sentir-nos plens de goig i més amics, en constatar com la vida s'ha mostrat generosa deixant-nos ser presents en una celebració que, pel fet que és dividida en decennis, hom la utilitza instintivament com unes estacions, o unes fites que desfilen davant els ulls i s'enregistren en la ment, perquè en definitiva marquen el procés de l'existència física de cadascú.
Durant dos segles el poble vallenc ha mantingut fidelitat a uns sentiment de fe i devoció heretats dels seus avantpassats. Ningú no ha intentat mai deteriorar ni manipular aquest compromís d'homenatge contret a favor de la patrona de la ciutat. I és en el fons, al marge d'ideologies, confessionalitats o inclinacions de qualsevol caire o estil, a tots els fills de Valls els agrada i els reconforta trobar-se inmersos en una celebració tan singular, on no es descobreix cap interstici que pugui fer trontollar el comportament de la gent, perquè cada individualitat sap bellugar-se aquells dies pels terrenys de llur predilecció, amb la màxima delicadesa i respectuositat, tant enl'aspecte lúdic, festiu, de caire laic o litúrgic.
Les Festes Decennals de Valls tenen un dring especial, que, al marge dels fills d'aquest poble, potser no captarà el visitant foraster., I és que aquí cadascú segueix la festa a pleret i gusta d'aquest meravellós aiguabarreig de gralles, músiques, desfilades, castells, oficis solemnes, concerts, la processó, ballades i actes culturals, mentre fluctuen per la ment unes vivències històriques de caire sentimental o familiar, d'etapes llunyanes que es recorden en aquells moments i estimulen propòsits per al futur. Entre l'evolució i l'esperança, les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de l'any 1991, resten obertes una vegada més per als vallencs com un signe de continuïtat i d'identitat, o com un missatge històric que es transfereix cada deu anys de pares a fills, semblantment a una cursa de relleus envers l'infinit.
Font: web de la Joves Xiquets de Valls
Joan Ventura i Solé
Resulta altament atractiu ser convidat a descriure o comentar unes festes locals, quan es tracta d'aquesta manifestació tan singular, coneguda per Festes Decenals de la Mare de Deu de la Candela, que per voluntat testamentària d'un patrici s'instituïren a Valls com una celebració votiva que assumí plenament el col•lectiu ciutadà, identificat des de sempre amb la seva patrona. Un vot que a partir de l'any 1791 ha mobilitzat cada desenari tota la població vallenca, sota el signe d'una devoció i un sentiment impregnat en el cor dels fills d'aquest poble. A Valls és tradició molt antiga d'acudir, els seus fills, a la Verge de la Candela en trobar-se en perill de contagi en temps d'epidèmia. Els actes que han practicat en ocasions molt llunyanes no ens consten. En altres, la tradició ens ho ha deixat escrit, tant respecte a les pregàries per adquirir la gracia de la salut, com les funcions celebrades per haver-la conservada.
Segons l'historiador vallenc Eusebi Ribas, la imatge de la Verge de la Candela és del segle XII. Així ho dedueix per la forma del vestit de l'infant i pel gest, positura i construcció de les mans. Reforça el seu criteri amb l'ajuda de les conclusions del francès E. Malé i l'alemany Hugus Keherer, autèntiques autoritats en la matèria. Per contrast, el doctor Baldrich - una personalitat en el camp de la historiografia local - suposa que els fills de Valls veneren la sagrada imatge des de l'època de l'expulsió dels moros al segle XII, concretament l'any 1177 pel que es refereix a la nostra ciutat. Sembla, no obstant, això, ésser millor, per més documentada, l'opinió de mossèn Ribas, el qual fa menció de l'existència d'un document que testifica l'acte de jurament de fidelitat d'un batlle de Valls, l'any 1388, davant l'altar de la Verge de la Candela que existí en la desapareguda església vella. La construcció de l'actual església de Sant Joan Baptista durà catorze anys, del 1569 al 1583. La distribució i construcció dels altars es va anar fent a mesura que els gremis i particulars aportaven els seus donatius per dedicar les capelles als seus sants patrons. Quan el 1583 es donaven per acabades les obres de l'esglesia de Sant Joan Baptista, hi fou traslladada la imatge de la Verge de la Candela juntament amb d'altres que s'hi veneraven. Sembla que la devoció del poble a la sagrada imatge no es posà de manifest fins temps després, pel fet d'haver meravellat els seus fills en deslliurar-los del perill de la pesta. Durant molts anys no tingué altar propi. Consta, segons mossèn Ribas, que el 1841 s'inaugurà l'altar de la Mare de Deu de la Candela, a la capella lateral que avui encara té.
L'origen de la Festa dedicada a la Mare de Déu de la Candela, el trobem en la fundació d'una processó en honnor seu. El document que avala aquesta fundació se signà el 28 de gener de l'any 1791: Pau Baldrich i Martí en fou l'artífex. En realitat, però, no feia res més que complir l'última voluntat de mossèn Josep Perellada i Gelabert, - membre de la Comunitat de Preveres de Valls a la rectoral de Sant Joan -, el qual havia deixat uns diners en dipòsit. El doctor Baldrich en fou nomenat marmessor. El 28 de gener del 1791 se signà el contracte i el protocol de les bases i els punts de la concòrdia entre ambdues parts, la Comunitat de Preveres i el marmessor Pau Baldrich, per a la fundació solemne de la processó, una processó que s'havia de celebrar, cada any, el dia de la Candela. D'ença d'aquell mateix 1791, i cada deu anys, la processó s'havia de celebrar amb molta més solemnitat.
Des de llavors i salvant alguns espais en blanc, imposats al calendari decennal de les celebracions a causa de conflictes bèl•lics, pestes i malastrugances, tots els anys acabats amb el número 1 han conegut aquesta espontània manifestació de vallenquisme, reflectida en successives programacions d'actes, que,
seguint el ritme i els costums de cada època, s'anaven incorporant per tal de donar a la festa un to cultural, artístic i de divertiment, que comparteix, sense interferir-s'hi, amb l'activitat litúrgica, de caràcter preferent, que es fonamenta en la promesa votiva de la instauració.
L'any 1991 s'acompleix el segon centenari de les Festes Decennals. La ciutat de Valls i els seus habitants viuen una època d'eufòria, que els invita a no defugir del goig de participar en unes jornades que es preveuen més solemnes que mai. Els corrents de superació que la dinàmica del món imposa en totes les accions que depenen de l'impuls humà, no són absents entre les persones escollides que han rebut l'encàrrec de planificar tot el conjunt d'accions que comporta l'organització de les Decennals. De la seva tenacitat i el seu esforç, n'ha de sorgir una setmana de febrer de 1991 totalment inèdita i completament distanciada de la rutina quotidiana.
Quan el tritlleig de campanes i l'espetec de la tronada ens faci arribar la grata nova de l'inici festiu, tots els vallencs viurem l'emoció de sentir-nos plens de goig i més amics, en constatar com la vida s'ha mostrat generosa deixant-nos ser presents en una celebració que, pel fet que és dividida en decennis, hom la utilitza instintivament com unes estacions, o unes fites que desfilen davant els ulls i s'enregistren en la ment, perquè en definitiva marquen el procés de l'existència física de cadascú.
Durant dos segles el poble vallenc ha mantingut fidelitat a uns sentiment de fe i devoció heretats dels seus avantpassats. Ningú no ha intentat mai deteriorar ni manipular aquest compromís d'homenatge contret a favor de la patrona de la ciutat. I és en el fons, al marge d'ideologies, confessionalitats o inclinacions de qualsevol caire o estil, a tots els fills de Valls els agrada i els reconforta trobar-se inmersos en una celebració tan singular, on no es descobreix cap interstici que pugui fer trontollar el comportament de la gent, perquè cada individualitat sap bellugar-se aquells dies pels terrenys de llur predilecció, amb la màxima delicadesa i respectuositat, tant enl'aspecte lúdic, festiu, de caire laic o litúrgic.
Les Festes Decennals de Valls tenen un dring especial, que, al marge dels fills d'aquest poble, potser no captarà el visitant foraster., I és que aquí cadascú segueix la festa a pleret i gusta d'aquest meravellós aiguabarreig de gralles, músiques, desfilades, castells, oficis solemnes, concerts, la processó, ballades i actes culturals, mentre fluctuen per la ment unes vivències històriques de caire sentimental o familiar, d'etapes llunyanes que es recorden en aquells moments i estimulen propòsits per al futur. Entre l'evolució i l'esperança, les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de l'any 1991, resten obertes una vegada més per als vallencs com un signe de continuïtat i d'identitat, o com un missatge històric que es transfereix cada deu anys de pares a fills, semblantment a una cursa de relleus envers l'infinit.
Font: web de la Joves Xiquets de Valls
15 de març 2010
61 - Les festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela
Les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, a l'Alt Camp, dins el Camp de Tarragona, tenen el seu orígen en la devoció que la ciutat té cap a la Mare de Déu de la Candela. Consten documentalment les súpliques dirigides a la Mare de Déu per part de les vallenques i dels vallencs quan la pesta delmava la ciutat l'any 1348. La diada dedicada a la Mare de Déu de la Candela se celebra cada 2 de febrer.
La imatge de la Mare de Déu de la Candela que presideix la capella que duu el seu nom a l'església arxiprestal de Sant Joan data del segle XIV. La peça fou salvada, malgrat que amb importants danys, dels estralls de la Guerra Civil.
Aquesta devoció d'arrel cristiana s'incrementà amb la fundació de les Festes Decennals, deguda al llegat del beneficiari de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Joan, Josep Perellada Salabert, que es va fer efectiu a la seva mort l'any 1788. El seu marmessor Pau Baldrich va ser qui va materialitzar la seva darrera voluntat.
Així, el dia 28 de gener de 1791, pocs dies abans de la diada de la Mare de Déu, a casa del notari vallenc Ignasi Casas, es varen reunir una representació de la comunitat de preveres presidida pel Dr Jaume Cessat, el Dr Pau Baldrich i els regidors de l’Ajuntament de Valls. Se signà el document que estipulava que cada deu anys es faria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. La imatge hauria de ser portada per quatre preveres de la ciutat, hi haurien d’assistir tots els sacerdots de la localitat i l’Ajuntament procuraria que hi participessin totes les confraries vallenques. Des d'aleshores, de deu en deu, la ciutat de Valls ha refermat el seu vot comunitari. En aquest sentit, les Festes Decennals són una festa votada.
L'any 1911 es produí la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu, oficiant-la l'arquebisbe de Tarragona, que actuava en representació del Papa de Roma Pius X, i essent assistit pels bisbes de Lleida, Urgell i Girona.
Foren declarades Festa tradicional d’interès nacional el 5 de juny de 1991, per part del Govern de la Generalitat de Catalunya.
El gener de 2010 s'inaugura la remodelació de la capella de la Mare Déu de la Candela a l'església de Sant Joan. Les tasques de millora han consistit en la restauració dels quadres, la neteja de les corones, la llàntia i la imatge de la verge de la Candela i la rehabilitació de la capella en general.
Des del 24 de gener de 2010 fins al 6 de febrer de 2011 Valls celebra l' any jubilar, concedit pel Papa Benet XVI.
La imatge de la Mare de Déu de la Candela que presideix la capella que duu el seu nom a l'església arxiprestal de Sant Joan data del segle XIV. La peça fou salvada, malgrat que amb importants danys, dels estralls de la Guerra Civil.
Aquesta devoció d'arrel cristiana s'incrementà amb la fundació de les Festes Decennals, deguda al llegat del beneficiari de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Joan, Josep Perellada Salabert, que es va fer efectiu a la seva mort l'any 1788. El seu marmessor Pau Baldrich va ser qui va materialitzar la seva darrera voluntat.
Així, el dia 28 de gener de 1791, pocs dies abans de la diada de la Mare de Déu, a casa del notari vallenc Ignasi Casas, es varen reunir una representació de la comunitat de preveres presidida pel Dr Jaume Cessat, el Dr Pau Baldrich i els regidors de l’Ajuntament de Valls. Se signà el document que estipulava que cada deu anys es faria una solemne processó votiva en honor de la Mare de Déu de la Candela. La imatge hauria de ser portada per quatre preveres de la ciutat, hi haurien d’assistir tots els sacerdots de la localitat i l’Ajuntament procuraria que hi participessin totes les confraries vallenques. Des d'aleshores, de deu en deu, la ciutat de Valls ha refermat el seu vot comunitari. En aquest sentit, les Festes Decennals són una festa votada.
L'any 1911 es produí la coronació canònica de la imatge de la Mare de Déu, oficiant-la l'arquebisbe de Tarragona, que actuava en representació del Papa de Roma Pius X, i essent assistit pels bisbes de Lleida, Urgell i Girona.
Foren declarades Festa tradicional d’interès nacional el 5 de juny de 1991, per part del Govern de la Generalitat de Catalunya.
El gener de 2010 s'inaugura la remodelació de la capella de la Mare Déu de la Candela a l'església de Sant Joan. Les tasques de millora han consistit en la restauració dels quadres, la neteja de les corones, la llàntia i la imatge de la verge de la Candela i la rehabilitació de la capella en general.
Des del 24 de gener de 2010 fins al 6 de febrer de 2011 Valls celebra l' any jubilar, concedit pel Papa Benet XVI.
20 de gener 2010
16 - Pregó Festes Decennals 1991
PREGÓ DE LES FESTES DECENNALS DE LA
CANDELA, II CENTENARI
per Francesc Gomà i Musté
Valls, 25 de gener del 1991
Il·lustres Senyors:
D'entrada, he d'expressar el meu agraïment a la Comissió Executiva de les Festes Decennals i al seu President, l'Excm. Sr. Alcalde, Pau Nuet i Fàbregas, pel gran honor que m'han fet en proposar-me que pronunciés aquest Pregó. Si la comesa, de per si, és enaltidora, més gran, encara, és el goig, quan el designat és un fill de Valls: el retorn a la meva Ciutat nadiua, queda, així, emmarcat per la generositat de les persones i les Institucions retrobades. Moltes gràcies.
I també, molles gràcies a vosaltres, estimats amics vallencs, i altres de forans, aquí presents, que heu tingut la gentilesa de venir a escoltar aquest parlament d'obertura Jo sóc un vallenc que, des dels 11 als 21 anys, es va anar allunyant, per raons d'estudi i de formació, de l'àmbit local de ia infantesa, i de les primeres imatges que m'obriren el món.
Vaig sentir, aviat, vocació per la Filosofia; m'hi he dedicat i l'he ensenyada durant tota la meva vida; els darrers vint anys, com a Catedràtic de la Universitat de Barcelona. Sóc, doncs, un pedagog i, per molt que m'hi esforcés, no podria deixar de ser-ho. I no em sap greu; ans al contrari: em sento molt honrat de pertànyer a l'estament docen I aquest pedagog que té l'honor de parlar-vos, jo mateix, voldria, ara, explicar-me en veu alta i davant vostre, les raons de l'emoció que comencem a sentir, quan, precisament, estem inaugurant les Festes Decennals.
¿Per què les hem preparades amb tant d'esforç, i per què n'esperem un record inesborrable?
Farem, doncs, si em permeteu, una breu reflexió filosòfica sobre les Festes.
No acostumem a pensar sobre el mateix transcurs de la vida quotidiana: en trànsit del passat vers el fuuir, despleguem els nostres projectes, a curt o llarg termini, però sempre endavant. Rarament ens girem cap al passat. Però, de vegades, el mateix procés temporal, com ara, pateix un canvi qualificatiu i ens refereix al passat. És el que ens passa en aquest moment, en inaugurar les Festes Decennals: anunciem un esdeveniment proper des de la fídelitat a un passat
El pregó, per necessitat, parla d'un futur. "Decennal", en canvi, vol dir que ocorregué en el passat, cada deu anys. El fet per venir és record i repetició d'uns fets passats.
Per entendre aquesta paradoxa, hem de reconèixer que els éssers humans ens movem en dos nivells temporals: els actes externs, públics, corporals i útils, es despleguen linealment vers el futur, segons la direcció monòtona que representen les busques del rellotge i els fulls del calendari, realitats físiques; en canvi, la vida personal, el pensar conscient, engranen de moltes maneres el temps passat i el temps futur.
La vida dels pobles també es desplega segons dos nivells temporals. El treball, les tensions socials, l'economia, el millorament de la ciutat i de les condicions de vida, etc. s'efectuen sempre vers el futur i en el pla del temps instrumental i útil, el temps extern i compartit.
Però, quan, com ara, s'anuncia la Festa, el pla temporal de base canvia: la Festa és la irrupció d'un altre temps, del temps originari i primordial d'una col.lectivitat que trenca la continuïtat de l'activitat útil o del treball. Durant la Festa, el treball s'atura, per tal de commemorar, de celebrar, de confirmar l'acte fundacional que explica allò que som i que ens distingeix com a grup.
A escala menor, el mateix s'esdevé en les festes familiars, d'una escola, d'una associació. Fins en aquestes modestes reunions, aquells que hi participen de cor no es proposen dur a terme cap acció útil: fer això o allò, sinó que només volen extasiar-se en llurs records comuns, confirmar els lligams constitutius que els uneixen als altres membres del grup, per alegrar-se'n i ésser-hi fidels; volen, simplement, sentir-se radicalment units, o sigui, entrelligats pels seus orígens.
Les festes asseguren la nostra continuïtat al llarg de les generacions; arrelen la nostra manera de ser col.lectiva: familiar, acadèmica, ciutadana.
Tots pensem que aquests propers dies no solament veurem antigues coneixences, fesomies gairebé oblidades, i assistirem a espectacles infreqüents; sinó que, a més a més, estem segurs que sentirem la presència d'un escalf comú, reconeixerem la realitat d'una tradició ancestral que dóna singularitat a la nostra manera de ser: en una paraula, serem explícitament, autènticament, vallencs.
Podran els erudits fixar els orígens històrics d'una tradició, peròquan aquesta és viva, no s'imposa per respecte a un passat, sinó perquè s'ha convertit en una segona naturalesa. No pels documents, sinó perquè és natural que es faci, els vallencs celebrarem, i ben aviat, les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela.
Seguint la meva reflexió en veu alta, que, gràcies a la vostra atenció és, ja, un diàleg, voldria proposar-vos una interpretació del caràcter periòdic de les nostres Festes Decennals. .Per què les celebrem cada deu anys?
El número deu és fàcil d’explicar pel nostre sistema decimal. Allò que és notable, però, és la repetició mateixa, el caràcter cíclic, sigui quin sigui el període que s’estableixi.
La biologia teòrica moderna s'ha preocupat molt pels ritmes vitals dels organismes: n'ha fet una ciència: la cronobiologia.
El temps passa com un riu, segons la vella imatge, però només els éssers vius que el sentim, també, passar en nosaltres mateixos, en som testimonis. Afmani més la metàfora, el temps avança tal i com els medievals creien que avançaven els planetes: la seva trajectòria dibuixa un bucle, o sigui, retorna sobre ella mateixa, però, cada vegada més endavant que el punt de tangència anterior, i així, en cada retorn progressa més enllà d'on era. En una paraula, per a nosaltres, el temps és cíclic, i a la vegada progressiu.
Quan dic nosaltres, em refereixo tant ales persones individuals com als grups: els uns i els altres naixem, despleguem el curs de la nostra vida i, quan morim, s'acaba el nostre temps.
Però, a més, hi ha una altra raó, més pròpia i directa del cicle vital de l'ésser viu. Essent aquest un organisme en equilibri inestable, viure suposa una despesa d'energia: el ritme és passar d'un estat de suficiència a una mancança, i, restablir, després, la situació anterior, i tomar a començar.
No hi ha més remei: la continuïtat de la vida no és una mera inèrcia, sinó un equilibri que, activament, es desfà i es refà.
La seqüència d'aquest moviment pendular, en tot organisme, es manifesta, alternativament, reconstituint, d'una banda, les seves energies i. després, esmerçant-les en activitats que donen testimoni de la seva existència.
El curs de la vida, individual o dels grups, té sempre la mateixa direcció: s'inaugura en la infància i va vers la maduresa i la plenitud d'activitats. Aquest és el sentit del progrés.
Però, per a poder-lo dur a terme, cal, de vegades, tirar enrera, retornar a etapes anteriors del desenvolupament, més pròximes als orígens, quan la creativitat era més viva, més plàstica, per tal de pouar energies, i, així, enfortits, aconseguir vèncer la dificultat en què ens trobàvem.
Imagineu-vos un atleta que ha de superar un obstacle important. Tots sabem que, per a fer-ho, forçosament, haurà de retrocedir per tal d'agafar empenta: va cap endarrera per a poder arrencar de més lluny i, així superar la barrera. El que fa és un acte retroprogressiu.
El mateix ens passa en altres sectors de realitat. Quan hem de fer un sacrifici per a un amic, o bé hem d'aguantar una molèstia o una incomoditat en bé d'ell, apel·lem, espontàniament, al mateix recurs: mirem de recordar el molt que li devem, evoquem escenes anteriors on ens hem donat proves clares d'amistat, fins i tot ens esforcem per emocionar-nos una mica, i, tot això, per tal d'enfortir la nostra bona disposició i vèncer l'habitual reserva i l'egoisme.
La fidelitat a uns principis o a un sentiment és ben diferent de l'execució mecànica d'uns actes habituals; precisament, "fidelitat' vol dir sentir la radical feblesa d'un ideal 0 propòsit, i a la vegada, la seva exigència. El subjecte és fidel, si té aptitud per a pouar, dintre seu, les forces necessàries per mantenir realment el seu compromís primer.
Passem, ara, al nivell dels fets: l'any 1791 s'institueixen les Festes Decennals. La Ciutat, que havia patit des del segle XVL repetides vegades, l'estrall de la pesta i altres danys menors, formula, per boca del Dr. Pau Baldrïch, en representació de tots, la decisió d'assumir una fundació i fa el vot de celebrar, cada deu anys, una processó solemne en honor de la Mare de Déu de la Candela per la seva protecció i pels favors rebuts.
El context històric és conegut; al lluny, la guerra de Successió i les tristes seqüeles que en derivaren en tots els ordres: polític, social, sanitari, (noves epidèmies), etc.-evoquem el protagonisme dels Veciana. Més a prop, la ideologia de la Il.lustració i la realitat patètica de la Revolució Francesa.
Era gairebé "natural" que els nostres compatricis volguessin enfortir la cohesió ciutadana i projectessin la vida col·lectiva en la devoció ancestral a la Mare de Déu.
Podem dir que foren fídels en el millor sentit de la paraula. Com sovint s'ha dit, i ara repetim, la fidelitat unifica la nostra vida i la cohesiona, perquè, sense ella, es fragmentaria en mil impressions fugitives.
No és la casa ni el territori el que ens dóna la identitat i ens fa sentir que som els mateixos al llarg de generacions i de centúries, sinó la fidelitat a uns ideals, models de vida o creences, els quals orienten permanentment la direcció que emprèn la vida comuna.
1 aquest lúcid sentiment ens dóna fwces per superar els tràngols, talment la llum d'un far a la tempesta.
Fa dos-cents anys, els nostres avantpassats donaren testimoni exprés de fidelitat, i la comunitat vallenca en sortí enfortida. Les celebracions decennals renoven el vincle originari.
La fidelitat, però, no és només repetició, sinó que ha d'ésser creadora: ha de reviure el passat com a deu d'energia i de projectes, per poder, així, avançar més enllà d'on érem: el futur que construirem assumirà els prc^sits del passat i els farà actuals.
Tots estem convençuts, i especialment la gent gran, que el món canvia molt de pressa: costums, estils de vida, modes de vestir, etc. no són com eren fa ben pocs anys.
Ara bé, no només canvien els individus i les nostres maneres de fer, sinó que també canvia l'estructura de les nostres societats, si bé amb més lentitud.
Precisament, les nostres Festes Decennals ens ho faran palès. Aquests propers dies farem l'experiència d'un canvi essencial en la manera de conviure amb els altres, encara que, aparentment, tot continuï com abans de les Festes.
Les persones i les seves relacions interhumanes, tan diverses, formen el que s'anomena el "teixit social': una xarxa complicadíssima amb tots els seus fils i els seus nusos. Els individus som els nusos: punt on convergeixen i queden enllaçats els filaments,
que ens enllacen, és a dir les relacions. Cadascú de nosaltres és el creuament complex de molt diverses relacions. La comparació val per als membres d'una família, d'una associació, d'un poble, etc.
Nusos i fils, és a dir, individus i relacions són igualment necessaris per a la consistència de la xarxa social. Però podem preguntar, ¿quin dels dos components és el primer en l'articulació d'una societat?
La resposta previsible atorgaria el primer lloc als individus, els quals amb els seus contractes i lligams voluntaris traçarien les relacions socials.
Però la naturalesa viva en les seves creacions no procedeix pas així. La vida comença per fer possible i traçar les relacions de tal manra que els individus reals som l'actualització d'una relació.
El model eminent de la puixança de la relació sobre l'individu és dona en l'amor.
A aquest fet es deu, en bona part, el caràcter sorprenent, miraculós, que presenta l'amor a aquells que el viuen autènticament. Els enamorats de debò no ho estan perquè hagin decidit, voluntàriament, estimar-se. Ben al revés: l'un i l'altre es troben, sense saber com, inclosos en un enllaç afectiu que els acull, i que, talment una petita nau, els porta en la travessia del mar dels sentiments. Els amants ho són perquè la relació amorosa primigènia els fa ser l'un per l'altre; se senten articulats per l'amor: l'un és l'estímul i l'ànima de l'altre. La meravella és, precisament, el reconeixement d'aquesta segona naixença en el si de la relació amorosa.
Venim al món quan s'encarna i dóna fruit la relació amorosa, pròpiament eròtica, gràcies a la fecunditat fisilògica que l'acompanya i, naturalment, l'expressa. El naixement és el terme d'una relació: la gestació. Entre mare i fill, la relació –que originàriament fou umbilical- s'anirà distendint però no es trencarà mai. Segur pel contacte que manté amb la mare, l'infant s'acosta, sense por, a les coses, les agafa, les mostra a la seva mare, i, així configura i pren possessió del seu món.
Aquesta serà sempre la nostra manera de fer: sentim com a nostre l'entorn pròxim, i les informacions que en recollim enriqueixen la nostra consciència i la nostra vida afectiva originàries. L'una i l'altra, continuen el primigeni diàleg amb la mare quan aquest ja no pot prosseguir. El record del refugi wiginari semp-e anirà amb cadascú de nosaltres. I en aquell llunyà començament, ens sentim, també, participar d'una comunitat progressivament més ampla, la família sencera, els veïns, etc., en una paraula, ens sentim nadius del nostre poble.
Així es forma l'anomenada "comunitat vital" dels filòsofs alemanys, formació social OTgànica (Gemeinschaft) derivada dels naixements i de l'ús d'uns béns comuns. Al nostre temps, els que vivim a les grans ciutats, correm el perill d'oblidar aquesta matriu originària, punt de partida i, alliOTa, refugi dels records més permanents. La major densitat demogràfica, el ritme accelerat, el soroll, les cares desconegudes, l'egoisme, la competència, l'únic objectiu de posseir i consumir, etc, ens deformen l'autèntica vida comuna i ens fan oblidar aquella "comunitat vital" primera. Només veiem la "societat" en el seu sentit més descarnat (Gesellschaft), com una agregació mecànica d'individus que gairebé no es coneixen entre ells, que tenen procedències diverses, éssers individualistes que desconfien els uns dels altres i que només se senten lligats per pactes interessats i rentables.
En una ciutat com Valls, l'equilibri entre aquestes dues modalitats de convivència, els propers dies de les Festes, es trencarà: cadascú de nosaltres estarem especialment disposats a recordar i a fomentar les amistats constitutives de la nostra comunitat vital vallenca: parlarem del passat, de quan érem petits, de persones que ens acompanyaven, en una paraula, de la nostra pàtria comuna, de les nostres tradicions i dels nostres sentiments col·lectius. S'obrirà un parèntesi en les activitats fabrils i en els projectes mercantils de cara a l'exterior: la Ciutat es farà especialment sensible a les velles amistats, enfortirem el nostre sentiment vallenc.
El curs de la nostra reflexió ens ha permès, successivament, primer, diferenciar experiències del temps festiu respecte del quotidià i laboral; explicar, després, la periodicitat decennal de les Festes, i, descobrir, en tercer lloc, l'originalitat de les relacions humanes que es produeixen durant aquests dies singulars.
Ens hem ocupat, doncs, fins aquí, de nosaltres, els protagonistes de la celebració. Ara , em permeto d'invitar-nos a canviar de tema i d'actitud: ens referirem al Centre mateix de les Festes, i parlarem de la Mare de déu de la Candela, la nostra Patrona. Farem
Em proposo fer una glossa del capítol corresponent i aclarir el sentit dels símbols, fins on pugui. Podríem imaginar-ho com una processó en direcció als símbols. La festa del 2 de Febrer porta, pròpiament, el nom de Purificació de la Verge, però també se'n diu Presentació, i també, la Candelera.
La primera denominació obeeix a la disposició de la Llei jueva -Levític cap. XII- que ordenava que al quarantè dia del part, la mare havia de purificar-se, i, per això, oferir el seu infant a Déu, i presentar-li diversos regals. Maria, humilment, acomplí el que estava manat, i ho féu, justament, quaranta dies després de Nadal. La llegenda àurea afegeix que va presentar, com a oblació, dues tórtores, comprades amb part de l'c» donat pels Reis Mags, el dia de llur adoració. Les tórtores eren el present dels pobres, els quals no arribaven a poder comprar un anyell.
Segon nom d'aquest dia és el de Presentació, perquè l'infant Jesús, primogènit, fou presentat al Temple i el rebé el vell sacerdot Simeó, qui, pronuncià, després, una famosa acció de gràcies.
També, i en tercer lloc, de la Festa, se'n diu la Candelera. L'obra que ens guia en dóna una explicació clara. Es la següent: els romans, durant el mes de Febrer (Februarius) acostumaven a celebrar dos actes rituals: per una banda, cada cinc anys, il·luminaven la ciutat amb torxes i ciris en honor de la deessa Juno -qualificada, per això, de Februaris -que era la mare de Mart, el déu de la guerra, per tal que aquest darrer els fos favorable al camp de batalla.
En segon lloc, i també el mateix mes, honoraven Plutó, germà de Júpiter, i déu dels inferns, perquè es mostrés benèvol amb els morts. Vetllaven una nit sencera, amb ciris encesos, tot lloant Plutó.
Les dones eren molt fidels a aquest darrer culte, car Plutó havia raptat la seva neboda Prosperina, per a casar-s'hi, i els pares d'aquesta, creient-la perduda, la cercaren,insistentment, amb torxes i ciris encesos. Les dones romanes, en commemoració, feien una processó amb ciris i candeles, per congraciar-se Prosperina. Plutó també portava, a la Roma tardana, el sobrenom de Februus, car era personificació del culte dedicat als morts.
La Llegenda Àurea -la qual anem seguint-, afegeix que el papa Sergi (Sant Sergi, 687-701) va disposar -a fi i efecte d'assumir i de cristianitzar aquests ritus- que cada any, el dia dos de Febrer, s'honorés la Verge, portant a la mà, en processó, un ciri beneït, encès.
A continuació, i després d'haver referit els precedents històrics de la festa cristiana, Jacob de Voragine fa una recopilació de tot l'anterior i n'exposa el simbolisme.
La candela encesa, per la seva llum, és símbol de puresa. El foc del ble, és a dir, l'ardor de l'esperit, fa fondre la cera, venç la matèria i la converteix en llum espiritual.
La processó de les Candeles repeteix la que feren Maria, Josep, Simeó i Anna, la profetessa, quan presentaren Jesús infant al Temple. Per fi, la Llegenda Àurea s'adreça als lectors i els adoctrina: si volem, també, ésser purs davant de Déu, hem de tenir fe i rectitud d'intencions; la candela encesa representa efectivament la fe i les bones obres. Fins aquí, el text venerable. Nosaltres, al cap de dos-cents anys després del vot de la Candela, podem comprendre'l bé. Valls havia sofert, repetidament, les malvestats de la pesta, les males collites, la sequera, etc. tots fets pertorbadors, inexplicables, si no era per l'acció d'un agent extern que alterés el curs natural de les coses; en llenguatge simbòlic, un factor contaminant que n'impurifiqués la naturalesa. Era comprensible i adequat que la Mare de Déu de la Candela, o sigui, la Purificació, fos l'advocada escollida per la comunitat vallenca per tal de redreçar i purificar el curs pertorbat de les coses naturals.
Cloenda
La Llegenda Àurea, escrita al segle XIII, és un testimoni de la fidelitat de la devoció cristiana i, paradoxalment, també del canvi del temp)s.
No podem repetir avui la seva ingenuïtat, però hem de comprendre-la amb gran respecte.
Us deia, abans, que l'arrel d'una comunitat, com la nostra, i la força que la cohesina no pot explicar-se per una decisió voluntària, i menys per una simple proximitat geogràfica. Ha de ser un afany vinculant, un anhel viu, creador, d'emprendre i desplegar una vida comuna... Per mantenir la unió que ens dóna el goig de sentir-nos d'un mateix poble, i per preservar la col·lectivitat d'uns mals que l'assotaven feia ja molts de temps, els nostres avantpassats es manifestaren fidels a una devoció i volgueren corroborar-la cada deu anys.
Aquests dies propers repetirem les Festes Decennals. Que tots i cadascú en visquem sincerament la nostra pròpia interpretació; les qüestions humanes estan plenes de matisos i no es poden separar, com blanc o negre. Però i, per damunt de tot, que la Mare de Déu de la Candela vulgui emparar-nos i guardar-nos de tot mal.
He dit.
Font: Quaderns Vilaniu
27 de setembre 2009
2 - Decennals 1811
Les festes Decennals de 1811 es van veure marcades per les circumstàncies extraordinàries que vivia el país. El 29 de febrer de 1809 setze mil francesos entren a Valls i al cap de tres dies s'esdevé la batalla del Pont de Goi. La guerra provocà el trasllat de la festa del 2 de febrer al 8 de desembre. D'aquestes Decennals, només es té constància de la celebració de la processó.
El Llibre de Comptes, corresponent a l'any 1811, de la Rvda. Comunitat de Preveres s'hi llegien, com ho escrigué en Blasi i Vallespinosa, les següents paraules:
"Dia 8 de desembre se feu la professó general de Ntra. Sra de la Candela que corresponia fer al 2 de febrer y es a cumpliment dels deu anys, se portá ab lo tabernacle, y foren los portants, los Reverents Anton Lopez, Francisco Domenech, Dr. Agustí Carrera, Mariano Montguió, Dr. Ausebio de Sojo, Joan Gallisá y Amat, Pbres. Beneficiats y los Rvnts. Damiá Aragonés y Agustí Rodon, Pbres. Convidats per falta de Beneficiats. Devant la Iglesia del Convent de Monjas Mínimas se cantá la Salve per la Reverent Comunitat, digué la Colecta lo Rvnt. Rector y se continuá la processó. La distribució per la Comunitat 4 lliures. Los Sres. Obrers anaren ab atxa inmediats al gremial y devant lo tabernacle anaren los 4 sacerdots ab Alba y atxa,"
Font:
Butlletí Informatiu de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela nº 1
BLASI I VALLESPINOSA. En: Monografia de la devoción a la Virgen de la Candela de Valls, pàgs. 33,44,65-66
FORT I GAUDÍ, JORDI pvre. En Santa Maria de la Candela, Arxiu Maria 1980, pàgs. 55-56
El Llibre de Comptes, corresponent a l'any 1811, de la Rvda. Comunitat de Preveres s'hi llegien, com ho escrigué en Blasi i Vallespinosa, les següents paraules:
"Dia 8 de desembre se feu la professó general de Ntra. Sra de la Candela que corresponia fer al 2 de febrer y es a cumpliment dels deu anys, se portá ab lo tabernacle, y foren los portants, los Reverents Anton Lopez, Francisco Domenech, Dr. Agustí Carrera, Mariano Montguió, Dr. Ausebio de Sojo, Joan Gallisá y Amat, Pbres. Beneficiats y los Rvnts. Damiá Aragonés y Agustí Rodon, Pbres. Convidats per falta de Beneficiats. Devant la Iglesia del Convent de Monjas Mínimas se cantá la Salve per la Reverent Comunitat, digué la Colecta lo Rvnt. Rector y se continuá la processó. La distribució per la Comunitat 4 lliures. Los Sres. Obrers anaren ab atxa inmediats al gremial y devant lo tabernacle anaren los 4 sacerdots ab Alba y atxa,"
Font:
Butlletí Informatiu de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela nº 1
BLASI I VALLESPINOSA. En: Monografia de la devoción a la Virgen de la Candela de Valls, pàgs. 33,44,65-66
FORT I GAUDÍ, JORDI pvre. En Santa Maria de la Candela, Arxiu Maria 1980, pàgs. 55-56
Subscriure's a:
Missatges (Atom)