497 - RECEPCIÓ INSTITUCIONAL A LES CANDELES 2015

Sala de plens de l'Ajuntament.
RECEPCIÓ INSTITUCIONAL DE LES CANDELES
 





 Un acte intim dedicat a les nenes, joves i senyores que duen el nom de la devoció vallenca per excel·lencia.


Durant els transcurs de l'acte, es varen llegir dues poesies relacionades amb la Mare de Déu de la Candela i Valls.

La primera dedicada a la Mare de Déu de la Candela, obra del poeta Carles Magriñá i Solé, publicada en el setmanari vallenca, "La Veritat" el 28 de febrer de 1911.



A LA MARE DE DÉU DE LA CANDELA 

"Oh verge de la Candela                                 

al visitar vostre altar
lo ciri que sempre hi crema
fa ma ment ensomniar.                     

Oh, el ciri d'immòbil flama

no extinguida nit y dia

quin encís hieràtic porta

que la gent s'hi extassía?

Ell omplena vostra estança

dúna mistica claró,

tot cremant y consumit-se

va florint una oració

Es lo ciri davant vostre

com un perennal tribut,                                     

es com un himne de gracies

que a Vos canta en quietud.

Es la flama sempre viva

d’un amor que heu encés Vos,

los avis vos l’oferiren

quan vau ésser llur socós.

Fóreu Vos  la goridora

gloriosa de tot mal,

vau gitar de camps y cases

tota marfuga mortal.

Oh! el ciri que jo contemplo

flamejar  ll’anguidament,

irradia devant vostre

una gloria permanent.

Somrís Vos posa en la cara

y us nimba d’un claró

que fa créixer la confiança

en la vostra protecció.

La segona, un poema de Lluís Figuerola i Ortiga, que forma part del llibre editat per Cossetània Edicions, amb el títol ONZE X 2 Valls, 2011, editat en motiu de les passades Festes Decennals del 2011.

EL CAMPANAR DE VALLS

Assenyalant el cell
com si ens marqués el destí,
el campanar de Valls
és imatge i símbol
de la nostra ciutat.

Un gegant de pedra
que desafia l'espai i el temps
esgarrinxant el firmament.

Però a cops, quan fa vent, tremola,
com si estigues viu.

No en feu calb.
Som un poble forjat pel vent,
aquesta és la nostra força.


Mireu l'olivera, l'ametller rugós,
el garrofer profund;
tots els arbres del Camp
porten gravada a l'escorça
la unglada puixant del vent.

Per això hem fet el campanar més alt,
els castells més grans,
els formidables marges de pedra seca.

Fins i tot el tronc de l'ànima
el tenim escolplit
a cops de vent.

Per veure els límits de la contrada,
les prades altes, rengles i rengles de cases i camins
i el batibull de la gent,
hem de pujar al campanar
amb equilibri i seny.
El cap ben alt,
la mirada clara
i el cor al vent.
Al vent del món.