Sala de plens de l'Ajuntament.
RECEPCIÓ INSTITUCIONAL DE LES CANDELES
Un acte intim dedicat a les nenes, joves i senyores que duen el nom de la devoció vallenca per excel·lencia.
Durant els transcurs de l'acte, es varen llegir dues poesies relacionades amb la Mare de Déu de la Candela i Valls.
La primera dedicada a la Mare de Déu de la Candela, obra del poeta
Carles Magriñá i Solé, publicada en el setmanari vallenca, "La Veritat" el 28 de febrer de 1911.
A LA MARE DE DÉU DE LA CANDELA
"Oh verge de la Candela
al visitar vostre altar
lo ciri que sempre hi crema
fa ma ment ensomniar.
Oh, el ciri d'immòbil flama
no extinguida nit y dia
quin encís hieràtic porta
que la gent s'hi extassía?
Ell omplena vostra estança
dúna mistica claró,
tot cremant y consumit-se
va florint una oració
Es lo ciri davant vostre
com un perennal tribut,
es com un himne de gracies
que a Vos canta en quietud.
Es la flama sempre viva
d’un amor que heu encés Vos,
los avis vos l’oferiren
quan vau ésser llur socós.
Fóreu Vos la goridora
gloriosa de tot mal,
vau gitar de camps y cases
tota marfuga mortal.
Oh! el ciri que jo contemplo
flamejar ll’anguidament,
irradia devant vostre
una gloria permanent.
Somrís Vos posa en la cara
y us nimba d’un claró
que fa créixer la confiança
en la vostra protecció.
La segona
, un poema
de Lluís Figuerola i Ortiga, que forma part del llibre editat per Cossetània Edicions, amb el títol ONZE X
2 Valls, 2011, editat en motiu de les passades Festes Decennals del 2011.
EL CAMPANAR DE VALLS
Assenyalant el cell
com si ens marqués el destí,
el campanar de Valls
és imatge i símbol
de la nostra ciutat.
Un gegant de pedra
que desafia l'espai i el temps
esgarrinxant el firmament.
Però a cops, quan fa vent, tremola,
com si estigues viu.
No en feu calb.
Som un poble forjat pel vent,
aquesta és la nostra força.
Mireu l'olivera, l'ametller rugós,
el garrofer profund;
tots els arbres del Camp
porten gravada a l'escorça
la unglada puixant del vent.
Per això hem fet el campanar més alt,
els castells més grans,
els formidables marges de pedra seca.
Fins i tot el tronc de l'ànima
el tenim escolplit
a cops de vent.
Per veure els límits de la contrada,
les prades altes, rengles i rengles de cases i camins
i el batibull de la gent,
hem de pujar al campanar
amb equilibri i seny.
El cap ben alt,
la mirada clara
i el cor al vent.
Al vent del món.
